Escoles antigues Filosofia per la vida

Contra l’estoicisme

Deja un comentario

“Perquè era ell, perquè era jo”, va escriure Montaigne sobre l’amistat. He conegut grans pessimistes. També he conegut gent incapacitada per la felicitat, potser tots passem moments així, però uns quants estan instal·lats per sempre més en el mar de, no és tristesa, no és “mala sombra”, en el mar de la insatisfacció vital. No me’n queden amics d’aquest grup.

En canvi, cada cop més tinc amics filòsofs intempestius, com ara l’Héctor, que diu que en temps de crisis fortes, reneix l’estoicisme com la ideologia de la imperturbabilitat. O de la no interacció amb la resta de mortals, molt menys amb la societat, com forma de rebel·lió? L’estoicisme que diu: Aguanta! Deixa que els altres diguin, facin, critiquin, s’enfadin. Aguanta i no caiguis en els paranys.

Només sé que en casos extrems, com ara pujar a un avió i deixar una vida amb la seva esperança al darrera, i tenir al davant l’admissió del fracàs, Marc Aureli i Epíctet són bons companys de viatge.

L’estiu passat vaig intentar explicar tot això a l’entrevista genial de la revista Catorze, en una tarda bonica d’estiu amb la Maria Climent: https://www.catorze.cat/noticia/10648/vida/es/anar/construint/partir/passio

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

uno × tres =

Imprimir Imprimir